Moshe Flink, de 16 anys, que en aquella època vivia a Brussel.les, escriu:
7 gener 1943
"Ahir a la nit els meus pares i jo estàvem asseguts a la taula. Era gairebé mitjanit quan, de sobte, vam sentir el timbre: tots ens vam estremir. Vam pensar que havia arribat el moment de ser deportats. El nostre temor es va deure al fet que, fa un parell de dies, es va prohibir als habitants de Brussel.les sortir després de les nou perquè el 31 de desembre van matar tres soldats alemanys. Si no fos pel toc de queda, podria haver estat algú que s'havia perdut i cridava a la nostra porta. La meva mare ja s'havia posat les sabates per anar a obrir, però el meu pare va dir que era millor esperar fins a sentir un segon timbre. Gràcies al cel, no va tornar a sonar i tot va romandre en calma. Només va quedar la por i els meus pares han estat molt nerviosos tot el dia. "
Mentrestant hi havia qui ja vivia en el gueto, com l'Eva, el Dawid i el Yitskhok .
10 maig 1944
"Estimat diari: Fa cinc dies que som aquí, però, paraula d'honor, semblen cinc anys. Ni tan sols sé per on començar, perquè han passat moltes coses horribles des de l'última vegada que et vaig escriure. [...] Han acabat el setge i ningú pot entrar ni sortir del gueto. Els aris que vivien en aquest sector de la ciutat es van anar durant els últims dies per deixar lliure el lloc per als jueus. D'ara endavant, estimat diari, no estem en un gueto sinó en un camp que és alhora un gueto, i a cada casa han pegat un avís que diu amb precisió el que no se'ns permet fer. [...] En realitat, tot està prohibit, però el més aterridor és que el càstig per a qualsevol cosa és la mort. No hi ha cap diferència entre les accions vedades: tant és aturar-se en les cantonades, apallissar a un nen, robar menjar o escriure cent vegades la declinació dels verbs irregulars, com era habitual a l'escola. El càstig, tant el més lleuger com el més sever, és la mort. La veritat és que no s'aclareix si se'ns s'aplica també als nens, però crec que sí. "
Dawid Sierakowiak, 17 anys, Lodz, Polònia:
24 maig de 1941
"Tinc una fam desesperant perquè no queden ni rastres de la petita fogassa que havia d'alimentar fins dijous. Em consol pensant que no sóc l'únic en aquesta atroç situació. Quan he rebut la meva ració de pa em costa molt controlar-me. A vegades em sento tan feble que necessito menjar qualsevol cosa que tingui, i llavors la meva petita llesca de pa desapareix abans que arribi la següent ració i la meva tortura creix. Però, què puc fer? No hi ha sortida. Pel que sembla, aquesta serà la nostra tomba."
23 d'agost de 1941
"Avui em vaig quedar aclaparat al assabentar de la mort de qui havia estat el nostre veí a l'edifici, el Sr Kamusiewicz. Crec que és la primera mort que passa al gueto que em produeix una depressió tan profunda. Aquest home, un autèntic atleta abans de la guerra, ha mort de fam. El seu cos de ferro no patia cap malaltia, però es va tornar més i més prim, fins que es va adormir per no tornar a despertar. "
Yitskhok Rudashevski, Vílnius
"El meu pare va de nou a treballar en el dipòsit de municions. Està ple de gent i de fum. Com tants altres, vaig a buscar alguna cosa de llenya. Trenquem portes i pisos i ens portem la fusta. Algú tracta d'arrabassar-li a un altre; es barallen per un tros de fusta: és el primer efecte d'aquestes condicions de vida en l'ésser humà. Les persones es tornes mesquines i cruels. [...] Moltes vegades vaig a treballar amb el meu pare i fem camí pels carrers de Vílnius. El grup d'homes va als dipòsits de municions. [...] A la tarda fem la tornada amb ells a l'hora de tancada del gueto. "
