El premi no se l'emporta sempre qui més s'ho mereix.
Una senyora de 98 anys que es deia Irena acaba de morir.
Horroritzada per les condicions de vida al guetto, es va unir al Consell per a l'Ajuda de Jueus, Zegota. Quan caminava pels carrers del guetto portava un braçalet amb l'Estrella de David com a signe de solidaritat i per no cridar l'atenció sobre si mateixa. Aviat es va posar en contacte amb famílies a las quals els va oferir portar als seus fills fora del guetto. Però no els podia donar garanties d'èxit. Era un moment terrible: havia de convéncer els pares de que li donessin els seus fills.
Durant un any i mig, fins a l'evacuació del guetto l'estiu de 1942, va aconseguir salvar més de 2.500 nens de diferents maneres: els va treure amb ambulàncies com a víctimes del tifus, per exemple. Però també treia nens amagats en el fons de la seva capsa d'eines i portava un sac de roba al darrera del seu camió per a nens més grans. S'acompanyava d'un gos que va entrenar per a bordar als soldats nazis quan sortia i entrava al guetto. Per descomptat, els soldalts no volien tenir res a veure amb el gos i quan bordava amagava el soroll que feien els nens.
Irena va viure els temps de guerra pensant en la pau. Per això no volia només mantenir amb vida els nens. Volia que algun dia recuperessin els seus autèntics noms, la seva identitat, les seves històries personals, les seves famílies. Per això va idear un arxiu en el qual registrava els noms dels nens i les seves noves identitats. Els nazis, però, van descobrir les seves activitats. El 20 d'octubre de 1943 va ser detinguda i portada a la presó de Pawiak, on va ser torturada.
Irena va mantenir el registre dels noms de tots els nens que va treure del guetto en un pot de vidre enterrat sota un arbre al seu jardí. Després de la guerra, va intentar localitzar als pares que haguessin sobreviscut i reunir a la família. La majoria havien mort a les cambres de gas. Els nens que va ajudar van trobar llars d'acollida o van ser adoptats.
Fa uns anys, Irena va ser proposada per a rebre el Premi Nobel de la Pau..., però no va ser seleccionada.
El cinema es va interessar per la seva història no fa gaire.
Sigui com sigui, es tracta de no oblidar el que va passar.
Com ja ens va voler ensenyar el poeta espanyol Jorge Santayana:
Los que no pueden recordar el pasado están condenados a repetirlo.
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada